La gran Barrera de corall

La gran Barrera de corall de Belize és un escull de corall que es troba a les costes de Belize. Es calcula que va començar a formar fa uns 500 milions d'anys abans que existís l'home. És un dels esculls de coral més grans del Mar Carib i del planeta. Hi ha una fascinant formació anomenada El Ojo, que no és més que un atol corall. Posseeix una gran diversitat d'espècies, entre elles el tauró corall i el tauró llimona, així com espècies de corall suau com el ventall marí, i durs com el coral cervell. Entre els colors dels coralls pot haver blancs, verds, rosats, vermells, violetes, i fins i tot negres. També hi ha gran quantitat de peixos de variats colors i així es poden confondre amb l'escull de corall, per això es diu que és llar d'una gran vida marina. Fa uns 350 quilòmetres de llarg i uns 25 km de les costes. Forma una resplendent línia blanca des Gai Ambergis, al nord de Belize fins Gai Ranguana, al sud. Aquest gran escull de corall i en les costes el mar és molt tranquil perquè la barrera atura les onades fortes.

La combinació dels efectes dels huracans i les aigües molt càlides poden tenir un efecte devastador en els esculls, la qual cosa Belize ja ha experimentat amb l'Huracà Mitch (1998), ja que hi va haver una pèrdua del 50% en la vida dels corals a 1997-1998, degut per la sedimentació i les pluges huracanadas (Cesar et al, 2003).

EL SAHARA

El Sàhara (صحراء (Àudio ? [[:Image:|i]] [[Media:|escolteu-ne la pronunciació]] en llengua àrab), desert) és un desert de tipus tropical a l'Àfrica del Nord. És el segon desert més gran del món (després de l'Antàrtida), i té cap a 9.000.000 de km², ocupa aproximadament el 27% del continent africà. Limita amb l'Oceà Atlàntic, a l'Oest, les muntanyes de l'Atles, al nord, el Mar Roig i Egipte, a l'est, i el Sudan i el riu Níger al sud.

El Sàhara té una història intermiten que abarca des de fa 3 milions d'anys.[1] Alguna de les dunnes de sorra poden superar els 180 metres d'alçada.[2] El nom prové de la paraula àrab per designar el desert: (صَحراء), "ṣaḥrā´" (صحراء صحراء (?); /sˤɑħrɑːʔ/).

Glacera Perito Moreno

La Glacera Perito Moreno està situada a Argentina, entre els 47º i 51º de latitud sud, i neix del Camp de Gel Patagònic Sud, compartit per Argentina i Xile. S'estén sobre el Braç Sud del Llac Argentino, amb un front de cinc quilòmetres de longitud i 150 metres d'alçada (dels quals 60 estan emergits). Batejat amb aquest nom en honor de Francisco Moreno creador de la Societat Científica Argentina i actiu explorador de la zona austral d'aquest país durant el segle XIX, és una de les reserves d'aigua dolça més importants del món.
Glacera Perito Moreno

És una de les glaceres més imponents del món, i ha estat considerada la vuitena meravella per les espectaculars vistes que ofereix. Situada a una zona envoltada de boscos i muntanyes, queda dintre del Parc Nacional Los Glaciares, creat el 1937 a la Província de Santa Cruz, al sud de la República Argentina. Aquest parc, de 724.000 ha, té en total 356 glaceres.

En el seu avanç tanca les aigües del Brazo Rico del Llac Argentino, provocant que les seves aigües s'elevin fins a 30 metres sobre el del Llac Argentino, fent pressió sobre els gels. En primer lloc es crea un túnel amb una volta de més de 50 metres pel qual les aigües del Brazo Rico descendeixen fins al Llac Argentino. L'erosió causada per l'aigua provoca finalment el col·lapse de la volta, en un dels espectacles més imponents que puguin presenciar-se.

El procés s'ha repetit al llarg d'intervals irregulars: l'última ruptura, que va començar a produir-se el 10 de març i va culminar el 13 de març de 2006 (22:55 hora local) , només dos anys després de l'anterior (març de 2004). No obstant això, la ruptura de 2004 es va produir després de 16 anys (febrer de 1988), quan la diferència de nivell va arribar a 30 m. Els últims esfondraments, apart del de 2006, han tingut lloc el 2004, 1988, 1984, 1980, 1977, 1975, 1972, 1970, 1966, 1963, 1960, 1956, 1953, 1952, 1947, 1940, 1934 i 1917, és a dir, una mitjana d'una vegada cada quatre o cinc anys.

El turista pot gaudir d'aquest espectacle a només uns 400 m de distància, en instal·lacions especialment creades per a la seva observació. També és possible transitar sobre la glacera, amb robes i calçats especials i amb guies especialment entrenats i amb especial coneixement de la glacera.

La Glacera Perito Moreno té una velocitat, mesurada a uns 4 km del front, d'aproximadament 2 m per dia, és a dir, al voltant de 700 m per any.

La glacera es troba situada enfront de la Península de Magallanes, al sud del Parc Nacional, a uns 80 km de la vila d' El Calafate, fins a on es pot arribar amb avió al seu recentment inaugurat aeroport internacional. El Calafate es troba a 320 km al nord-oest de la capital de la província, Rio Gallegos.

PARC YOSEMITE

El Parc Nacional de Yosemite cobreix un àrea de 3.081 km² i s'estén a través dels vessants orientals de la cadena muntanyenca de Serra Nevada, a Califòrnia, Estats Units. És visitat per més de 3 milions de persones cada any, i la gran majoria només recorre la part del barri Yosemite. Va ser denominat Patrimoni Mundial de la Humanitat el 1984 i és reconegut internacionalment pels seus penya-segats de granit, salts d'aigua, rius cristal·lins, boscos de sequoies gegants i la gran diversitat biològica (prop del 95% de l'àrea del parc està denominada zona salvatge).

Va ser el primer parc nacional declarat pel govern federal dels Estats Units i a través del treball de persones com John Muir va ser un punt rellevant en el desenvolupament de la idea de parcs nacionals. Yosemite és un dels habitats més grans i menys fragmentat de Serra Nevada, i posseeix una gran diversitat de plantes i animals. El parc té en terme mitjà una elevació de 600 a 4000 metres i conté cinc zones principals de vegetació: àrea boscosa de roures, vegetació de baixa muntanya, vegetació d'alta muntanya, vegetació subalpina i vegetació alpina.

De les 7.000 espècies de plantes de Califòrnia, prop del 50% es troben a Serra Nevada, i més del 20% dins del Parc Yosemite. La formació geològica de l'àrea és de roques de granit i romanents de roques més antigues. Fa aproximadament 10 milions d'anys enrere, Serra Nevada va sofrir una elevació i després va ser inclinada fins a formar els vessants relativament suaus de l'oest i els vessants més pronunciats de l'est. L'elevació va accentuar el grau d'inclinació dels rius i rierols, formant canons estrets i profunds. Fa un milió d'anys enrere, la neu i el gel es va acumular formant glaceres en els prats alpins més elevats i van moure cap avall les valls dels rius. El moviment descendent de la massa de gel va tallar i va esculpir la vall en forma d'O que atreu avui dia a gran quantitat de visitants pel seu particular paisatge

Icefields Parkway

La Icefields Parkway (en anglès), Promenade des Glaciers (en francès) o Carretera dels camps de gel, coneguda i anomenada oficialment com a Highway 93, és una carretera situada a la província d'Alberta, Canadà.

El recorregut de la via és paral.lel a la divisòria continental i transcorre pel paisatge agrest de la Muntanyes Rocalloses canadenques, a través dels parcs nacionals de Banff i Jasper. La Icefields Parkway uneix les localitats de Lake Louise i Jasper. Comparteix un tram amb la Highway 1, que és part de la Trans-Canada Highway, entre Lake Louise i la cruïlla de Castle Mountain, on continua cap al Parc Nacional Kootenay, ja a la província de Colúmbia Britànica, com Banff-Windermere Highway.

La carretera dels camps de gel té una longitud d'uns 230 km i va ser acabada el 1940. Es va construir a la dècada de 1930, l'època de la Gran Depressió, per donar ocupació. [1] Més tard, fins l'any 1960 es va ampliar fins a la seva longitud actual [1]. Rep el seu nom per llocs que es troben al voltant de ella com el camp de gel Columbia o el camp de gel Wapta i nombrosos glaceres, visibles des de l'autovia.

Aquesta carretera és molt freqüentada durant els mesos d'estiu, amb un tràfic màxim de fins a cent mil vehicles per mes. En general, és una autovia de dos carrils.

Per circular per aquesta autovia es necessita un permís de parcs nacionals. Les estacions a prop de Lake Louise i de Jasper fan que es compleixi la llei. Els camions de transport comercial tenen prohibida la circulació i la velocitat màxima permesa per a qualsevol vehicle és de 90 km / h (55 mph). En alguns trams el límit és menor, com per exemple en el Saskatchewan Crossing ia la zona propera al camp de gel Columbia i la glacera Athabasca. A l'hivern és obligatori portar cadenes o pneumàtics de tot temps. Els tancaments de la Highway 93 no són infreqüents, a causa de les condicions meteorològiques hivernals

LLAC NESS

El loch Ness (llac Ness, en català) és un llac d'Escòcia situat als Highlands, al sud-oest de la ciutat d'Inverness i al nord-est de Fort Augustus.De forma molt allargada, el loch s'estén sobre aproximadament 35 km[1] ; la seva amplada varia d'1,2 a 2 km i la seva profunditat màxima és de 246m. Amb 56,4 km², és el segon major llac d'Escòcia en volum, després del Loch Lomond. Les seves aigües són emprades per produir electricitat mitjançant un sistema de bombes i de turbines.

El Loch Ness se situa sobre el trajecte del canal Caledonià que enllaça la costa est amb la costa oest d'Escòcia. El seu punt més meridional, prop de Fort Augustus, permet veure l'única illa del Loch, Cherry Island, creada artificialment a la Prehistòria (el que s'anomena un crannog).

Les ruïnes del castell d'Urquhart, a la riba nord, compten entre els principals indrets turístics de la regió. S'ha creat un petit museu a Drumnadrochit per presentar informacions relacionades amb el monstre del llac Ness.

MONUMENT VALLEY

El Monument Valley està localitzat a la frontera del sud d'Utah amb el nord d'Arizona del nord, prop dels Four Corners. La vall és dins de la Reserva de la Nació Navajo, i és accessible des de la U.S. Route 163. El nom Navajo per a la vall és Tsé Bii' Ndzisgaii (Vall de les RoquesL'àrea forma part de l'altiplà de Colorado. El sòl està format en gran part de limolita vermella o la seva sorra que fou dipositada pels rius que serpejaven i obrien la vall. El color vermell de la vall ve de l'òxid de ferro exposat en la limolita desgastada. Les roques més fosques, blaves grises de la vall deuen el seu color a l'òxid de manganès.

Les moles s'estratifiquen clarament, amb tres capes principals. La capa més baixa és roca d'esquist, l'estrat mitjà és gres i la part superior hi ha capes de moenkopi restringit per limolita. La vall inclou estructures de pedra grans incloent-hi el famós Ull del Sol.